4B. Els trets del text (4-6)

4. Pronominalització (o no) de les subordinades substantives
a. No pensen mai en els que la ballen magra.
Oració subordinada substantiva de relatiu (CRV de pensen).
No hi pensen mai
b. Has vist què ens han dit?
Oració subordinada substantiva interrogativa (CD d’ has vist)
Ho has vist?
c. Ens ha comentat que avui ella no hi era.
Oració subordinada substantiva completiva (CD d’ ha comentat)
Ens ho ha comentat.
d. No hem oblidat els qui ens han ensenyat tant.
Oració subordinada substantiva de relatiu (CD d’ hem oblidat).
No els hem oblidat
e. Mai no sabràs de quin peu calça.
Oració subordinada substantiva interrogativa (CD de sabràs)
Mai no ho sabràs.
f. Es van oblidar de donar-li les gràcies.
Oració subordinada substantiva d’infinitiu (CRV de van oblidar)
Se’n van oblidar
g. Us faria il•lusió venir al teatre amb nosaltres?
Oració subordinada substantiva d’infinitiu (Subj de faria)
(Ø) Us faria il•lusió [el subjecte gairebé mai es pot pronominalitzar]
h. Encara no hem entès què ens ha dit.
Oració subordinada substantiva interrogativa (CD de hem entès)
Encara no ho hem entès
i. Ella és qui millor ho sap.
Oració subordinada substantiva de relatiu (Atr)
Ella ho és
j. Es queixava que on li ho haguessin advertit.
Oració subordinada substantiva completiva (CRV de es queixava)
Se’n queixava.

5. El mateix.
a. M’espanta conèixer tants detalls dels fets
Oració subordinada substantiva d’infinitiu (Subj d’ espanta)
[Ø] M’espanta
b. No era segur que fos reelegida
Oració subordinada substantiva completiva (Subj d’ era)
(Ø) No era segur
c. La Mercè és qui millor escriu
Oració subordinada substantiva de relatiu (Atr d’ és)
La Mercè ho és.
d. Li sap molt greu que no vingueu
Oració subordinada substantiva completiva (Subj de sap)
(Ø) Li sap molt greu
e. No estava gens contenta del que havíeu fet
Oració subordinada substantiva completiva (CRV d’ estava)
No n’estava gens contenta

f. No us adonàveu que jugàveu amb foc
Oració subordinada substantiva completiva (CRV d’adonàveu)
No un n’adonàveu
g. Estan cansats que tothom els maltracti
Oració subordinada substantiva completiva (CRV d’ estan)
N’estan cansats
h. No valia la pena d’encaparrar-s’hi tant
Oració subordinada substantiva d’infinitiu (Subj de valia)
(Ø) No valia la pena
i. La Meritxell diu que no hi està pas d’acord
Oració subordinada substantiva completiva (CD de diu)
La Meritxell ho diu
j. Es diu que hi haurà moltes corredisses
Oració subordinada substantiva completiva (Subjecte de es diu)
(Ø) Es diu
k. Vam quedar que tronaríem a parlar-ne.
Oració subordinada substantiva completiva (CRV de vam quedar)
Vam quedar-hi o Hi vam quedar

6. “Lo” incorrecte
a. Hem fet el que calia / Hem fet allò que calia.
b. Allò / (El que és) més sorprenent és que ningú no se’n va adonar.
c. A la millor et tornen els diners / Potser et tornaran els diners.
d. No pateixis. Això rai.
e. El que / Allò que més molesta de la qüestió és que les obres han sortit més cares i més mal fetes que mai.
f. Si has d’agafar el tren de ¾ de 10, ja cal que surtis ara mateix;
si no, el perdràs / altrament, el perdràs / en cas contrari, el perdràs.
g. Xerrava amb tothom i esclafia a riure per no res de tan contenta com estava.
h. Tu treballa en això; de la resta, ja ens n’encarregarem nosaltres.
(de les altres coses, ja...)
i. Et prego que ho facis tan bé com sàpigues.
j. No saps prou com n’és de garrepa, aquest home.
k. Cal respectar el que ha decidit per la Junta / les decisions de la Junta / allò decidit per la Junta / allò que ha decidit la Junta.
l. Convindria que fossis aquí com més aviat millor /al més aviat possible.
m. Els veïns ens explicaran el (allò) que ha ocorregut.
n. Hi havia pocs pacients a la sala: com a màxim, mitja dotzena.
(a tot estirar, mitja dotzena / pel cap alt, mitja dotzena).
o. Jo acabaré aquesta part: la resta ja la faràs tu / les altres (la resta de) coses ja les faràs tu.
p. Això és de les coses més baratetes que es troben al mercat.
q. No es va preocupar gens ni mica per complimentar-nos.
r. Ja veuràs que aquí tothom va a la seva.

U4. ELS TRETS DEL TEXT (exercicis 1-3)

4B. TRETS DEL TEXT. O. SUB. SUBSTANTIVES

EXERCICIS

1. Conjunció o relatiu. Raona la resposta.
a. La noia que (1) vaig saludar l’altre dia diu que (2) és veïna teva.
b. L’article que (3) publica aquesta revista exigeix que (4) s’aclareixin certes afirmacions que (5) va fer un conseller
c. Ja m’han dit que (6) les úniques persones que (7) m’aplaudien en el recital éreu tu i el teu xicot (nòvio).
d. La dona que (8) ens porta els comptes creu que (9) tenim la situació molt magra.
e. És possible que (10) l’autocar no pugui fer els serveis que (11) tenia contractats.
f. Ha dimitit la representant dels sindicats que (12) va assegurar que (13) els acords que (14) s’havien pactat amb el govern no s’arribarien a complir.


RESPOSTES
1a  1 = pronom relatiu. L’antecedent és noia. Fa de CD de vaig saludar. Que vaig saludar l’altre dia = CN de noia, i, per tant, és commutable per un adjectiu. Per exemple: la noia saludada diu que és veïna teva.
1a  2 = conjunció. Que és veïna teva = CD de diu. Proposició subordinada substantiva completiva.

1b  3 = pronom relatiu. La seva subordinada es pot commutar per un Adj i fa de CN d’ article.
1b  4 = conjunció. Que s’aclareixin certes afirmacions que va fer un conseller = proposició subordinada substantiva completiva, en funció de CD d’ exigeix.
1b  5 = pronom relatiu. L’antecedent és afirmacions.

1c  6 = conjunció.
1c  7 = pronom relatiu. L’antecedent és les úniques persones.

1d  8 = pronom relatiu. L’antecedent és la dona.
1d  9 = conjunció

1e  10 = conjunció
1e  11 = pronom relatiu. L’antecedent és els serveis.

1f  12 = pronom relatiu. L’antecedent és la representant dels sindicats.
1f  13 = conjunció.
1f  14 = pronom relatiu. L’antecedent és els acords.

2. Preposició + que / què – conjunció o pronom relatiu.
a. Són canvis a què s’ha hagut d’anar habituant. (preposició + pronom relatiu, perquè té un antecedent (canvis) i la preposició està exigida pel verb subordinat (haver-se d’anar habituant a).
b. Si no hi posem remei, ens exposem que tot surti un bunyol. (la preposició a que està exigida pel verb exposar-se (“exposar-se a alguna cosa), cau per la presència de la conjunció que). Per tant, que no és un pronom relatiu, entre altres coses perquè no té cap antecedent amb el qual relacionar-se.
c. Estem convençuts que pot ser una idea brillant. (la preposició de que està exigida per la perífrasis verbal estar convençut (“estar convençut d’alguna cosa), cau per la presència de la conjunció que).
d. Les proeses de què presumeix tant no són res de l’altre món.
e. Tinc por que la Carmesina es faci enrere. (la preposició de que està exigida per la perífrasis verbal tenir por (“tenir por d’alguna cosa), cau per la presència de la conjunció que).
f. Aquest és un error en què s’incorre sovint.
g. Estan tips que se’ls tracti com criatures de bolquers. (la preposició de que està exigida per la perífrasis verbal estar tip (“estar tip d’alguna cosa), cau per la presència de la conjunció que).
h. Hem de ser conscient que quedaran molts aspectes per millorar. (la preposició de que està exigida per la perífrasis verbal ésser conscients (“ésser conscients d’alguna cosa), cau per la presència de la conjunció que).
i. Que no vam quedar que aquest diumenge pujaríem a la Pica d’Estats? (la preposició en que està exigida pel verb quedar (“quedar en alguna cosa), cau per la presència de la conjunció que).
j. Si continuem discutint així, estic segur que hi haurà pinyes, bolets i castanyes per a tothom. (la preposició de que està exigida per la perífrasis verbal estar segur (“estar segur d’alguna cosa), cau per la presència de la conjunció que).

Fixeu-vos que si el que és una conjunció no té antecedent; en aquest cas, encara que el verb exigeixi (regeixi) una preposició, aquesta cau per la presència de la conjunció.
En canvi, quan el *que és un pronom relatiu té antecedent i va accentuat (què), perquè va precedit per la preposició exigida pel verb (i que ara ja no cau).

3. Caiguda de preposició

a. Ens obliguen que els informem dels nostres moviments cada vespre.
Sí, hi ha hagut caiguda de preposició (obligar algú a alguna cosa).
b. No acceptarem que ens canviïn la data del judici.
c. L’expresident ha alertat que el país està perdent autonomia respecte de les grans potències.
Sí, hi ha hagut caiguda de preposició (alertar algú d’alguna cosa).
d. No heu defensat mai que tinguem bones infraestructures.
e. Vam insistir que ens emboliquessin el pom de flors.
Sí, hi ha hagut caiguda de preposició (insistir en alguna cosa).
f. Van predir que l’any que ve hi hauria crisi en el ram de la construcció.
g. Tot apunta que els comicis els guanyarà el Partit Verd.
Sí, hi ha hagut caiguda de preposició (apuntar (tendir) a alguna cosa).
h. No ens adonem que el venedor ambulant ens estava ensarronant de mala manera.
Sí, hi ha hagut caiguda de preposició (adonar-se d’alguna cosa).

Si ens hi fixem, en les oracions en què no hi ha caiguda de preposició (b, d, f), la subordinada substantiva completiva fa la funció de CD del Verb principal. [Recordem que el CD gairebé mai va introduït per preposició.]
En canvi, en les oracions en que la preposició ha caigut (a, c, e, g, h), la subordinada substantiva completiva fa de CRV del Verb principal.

Solucionari comparatiu (TEIDE)

3C. PAS I REPÀS. Pàgina 110.

TITO A L’ESPAI

1. LÈXIC
 ignomínia
 incommensurable
 liberalisme
 malversar
 del Tercer Món
 Quart Món
 consentit
 usurpador

2. CE
a. RESUM dels 4 paràgrafs
1r: es presenta el vol especial de Tito com un acte indigne que no hauria d’estar permès en el context del nostre planeta, amb profundes desigualtats econòmiques. Per extensió, es critica també l’acumulació de capital i l’especulació per part d’una minoria poderosa.
2n: es critica la passivitat o complicitat de la majoria de les persones davant aquestes situacions d’injustícia flagrant i les greus conseqüències que el neocapitalisme vigent té sobre el Tercer Món.
3r: es reprèn l’anècdota inicial i s’eixampla l’abast de la crítica a altres sectors que també fan ostentació de la seva riquesa. Es considera que els mass media, entre d’altres, els fan el joc.
4t: encara que públicament no es coneguin gaire, existeixen moltes persones que treballen per una situació més justa.

b. TESI: cal eradicar (acabar amb) les actuals grans diferències econòmiques existents al planeta i combatre l’enriquiment dels uns a costa dels altres (i així eliminar també moltes altres injustícies que impedeixen una vida digna al 80% dels habitants del planeta).
ARGUMENTS: veure més avall.
ORGANITZACIÓ: íd.
CONTRAARGUMENTS: íd.

c. SECTORS DE POBLACIÓ;
QUI?:
20% de la població del món
 grup R (rics): Tito (representant) i “milers d’altres propietaris de bancs i d’empreses multinacionals”.
 grup C (còmplices de R): “tanta gent, mitjans de comunicació inclosos”.
 grup S (solidaris amb P): l’autora de l’article, Rosa Regàs (representant) i “molta gent anònima”.

80% de la població del món
[ P (pobres): són els que reben les actituds i fets dels tres grups anteriors.]


QUÈ FAN (citacions del text)?
 grup R (rics): 1 inverteixen per “disposar de moltes més riqueses i més poder” (lín. 9-11); 2 intervenen en el comerç d’armes (“... per exèrcits les armes dels quals molt probablement procedeixen dels multimilionaris que han d’anar a l’espai per tenir noves experiències.” (lín. 31-34)); 3 “Exhibeixen la riquesa, la malversen per tal d’aconseguir un plaer gratuït, viuen al marge de tota realitat que no sigui la seva i no fan més que desnivellar la balança i ensorrar el plat del Tercer i Quart món fins a fondàries mai imaginades abans” (lín. 65-74); 4 són “usurpadors” de “riqueses naturals” (lín. 85-86).

 grup C (còmplices de R): “bada i s’admira davant d’un caprici d’un nen consentit” (lín. 76-78).

 grup S (solidaris amb P): “gent que protesti contra els mitjans que els països rics utilitzen...” (lín. 41-42).

QUÈ PENSEN (citacions del text)?

 grup R (rics): consideren que “el liberalisme econòmic i la tan anomenada globalització és defensable amb totes les conseqüències” (lín. 43-45).
 grup C (còmplices de R): no s’explicita
 grup S (solidaris amb P): no consideren el liberalisme i la globalització com a “l’única forma de progrés per a la humanitat” (lín. 46).

POSICIONAMENT DE L’AUTORA
Rosa Regàs se situa dins del grup S.

GRUP QUE ELLA CRITICA AMB DURESA
Sobretot, l’autora critica el grup R, però també fa un incís important i punyent al grup C, en el qual la majoria de nosaltres està inclòs (“tanta gent bada i s’admira davant d’un caprici de nen consentit”, lín. 76-78).

d. EMISSOR i RECEPTOR
En el text apareix un emissor-argumentador (Regàs), però no hi apareixen referències exclusives al receptor. El destinatari principal correspondria a qualsevol dels tres sectors del Primer Món, però sobretot als del grup C, format per gent amb graus d’alienació diversos, a qui l’autora vol convèncer (amb uns arguments que també permetran a les persones del grup S de reforçar les seves conviccions). Però, com ja hem dit, l’autora no es dirigeix al receptor directament (amb formes de 2a persona: tu o vosaltres). Ara bé, podríem interpretar que el destinatari queda inclòs en les formes verbals de la 1a persona del plural.
En efecte, en el text observem un curiós balanceig entre singular i plural en l’ús de la primera persona: l’autora comença el text amb un atac en primera persona contra l’actitud de Tito (“em sembla una ignomínia”, “és clar que en cara em sembla més vergonyós...”), mantenint una actitud de desafiament entre la seva ideologia i la que atribueix al protagonista, a Tito (i al conjunt del grup R, per extensió), amb els quals fingeix una discussió a través d’unes interrogacions retòriques i altres marques orals que suggereixen un duel cara a cara. Per exemple: “De veritat que no ho veig. Sí, ja sé que...”, lín. 23-24 (remarquem la col•loquialitat d’aquesta seqüència). En aquest debat, el grup S, on es col•loca l’autora, juga amb desavantatge perquè el grup R compta amb la complicitat de la gran massa amorfa de C, que potser no ha reflexionat o no ha pensat prou sobre la qüestió i que, segurament de manera inconscient, fa el joc als poderosos.
Per tant, per tal d’aconseguir convèncer els que serien els veritables destinataris de l’article, l’articulista, en el segon paràgraf, aposta per camuflar la seva personalitat dins la primera persona del plural (“considerem”, “ens sembla”), simulant que ella, com C, també ha estat induïda a error. Amb aquesta fingida autocrítica busca un acostament afectiu/efectiu cap a aquest tipus de lector, respecte del qual no pretén ser impositiva o autoritària, sinó amable i humil (intenta persuadir-lo). Cal dir, però, que, tot i això, aquesta estratègia no la podrà mantenir en l’oració final del segon paràgraf (“se’ls ha negat (a ells/es) el dret de guanyar-se la dignitat”), ja que si digués els hem negat fóra potser una assumpció massa negativa pel caràcter de l’escriptora. És a dir que si, malgrat el risc d’ambigüitat, l’autora pot adoptar en alguns casos la primera persona del plural és segurament perquè la seva postura ja ha quedat inequívocament assentada al començament de l’escrit i quedarà reblada en cloure’l.
Per acabar, cal fer notar que l’ús de la primera persona del plural en el quart i darrer paràgraf (“sabem”, “nostre”, “perdrem”) té un valor del tot diferent del que tenia en el segon, ja que ara el morfema insereix el jo de l’autora dins S, de manera que s’ha fet lliscar subtilment el valor semàntic de la primera persona del plural, la qual denota que el grup C ha passat a designar el grup S, com portant aquell grup a les posicions ideològiques d’aquest, una estratègia argumentativa que prefigura l’adopció per part de C dels valors positius de S. Aquesta “transposició” (transportar un altre posicionament) es deu a no voler allunyar-se descaradament dels seus lectors no conscienciats, ja que són els destinataris principals del text; són, per tant, els que vol adherir a la seva causa, els que vol persuadir o convèncer. Això queda palès amb l’estructura concessiva que dóna al text (“Encara que [tots] considerem/acceptem X, hi ha més motius per considerar Y”),, la qual cosa lligar perfectament amb la voluntat de l’autora de mostrar-se amb una imatge dialogant, evitant de presentar-se com una persona conscienciada sense escletxes, caràcter que facilita al lector el seu propi procés de presa de consciència i l’acostament a les posicions d’ella i, en definitiva, a la causa del grup P.

e. TO:
 indignat: d’aquí la presència de mots com “ignomínia”, la repetició d’adjectius com “vergonyós...”, etc.
 crític: tot l’article és una crítica a les conseqüències del liberalisme econòmic i la globalització.
 humorístic i irònic: “els senyor Dennis Tito”, “aquest Tito”, “per tenir noves experiències”, etc.

Proposta d'anàlisi (TEIDE)

ESTRUCTURA ARGUMENTATIVA (complementària a la resposta de la pregunta 2b, que havia quedat pendent més amunt)

1. INTRODUCCIÓ
No n’hi ha. De fet, una possible introducció estaria constituïda per l’explicació prèvia de la notícia del vol espacial de Tito. Per tant, el text entra directament en matèria.
Tanmateix, podríem considerar que la subordinada completiva inicial (que, justament, seria el resum de la notícia prèvia), és la introducció [lín. 1- 6]; o fins i tot, que la introducció arriba fins a la segona oració [lín. 1-11].

2. DESENVOLUPAMENT
a. 1a part (1r paràgraf)
Es comença reprovant l’actuació de Tito i de la gent com ell.
Argumentació: 1 Fet: l’enorme despesa de Tito serveix per a rebutjar aquest tipus de malversació individualista o de simple acumulació inútil de capital. Aquest fet dóna suport a la tesi:
1a) Avenç de la tesi: “La riquesa d’un ésser en solitari [...] hauria d’estar prohibida” [lín. 11-17] per immoral.
1b) Contraargument (opinió de R i C): És un contraargument potent ja que apel•la a la llibertat individual, un dels valors més sagrats de la nostra societat: no es pot reduir la llibertat dels individus a guanyar diners (i, se sobreentén, a fer-ne el que vulguin).
1c) Arguments en contra del contraargument: cal limitar la llibertat individual en l’acumulació il•limitada de riquesa quan: a) milions de persones no tenen llibertat pel fet mateix de la seva pobresa i les condicions que la causen o l’acompanyen (són víctimes de la guerra, de la persecució, i fins i tot s’insinua que les armes procedeixen de multimilionaris com Tito); b) els rics cada cop són més rics, i la seva riquesa fa els pobres “miserables”.

Aquests arguments que reforcen la tesi es basen en principis morals compartits: l’anteposició d’allò col•lectiu a allò individual, la solidaritat envers els humans desvalguts, els principis recollits en els drets humans, etc. Aquesta refutació dels contraarguments s’aprofita per a aportar més dades relacionades amb la crua dualitat entre un món ric (minoritari) i un món pobre (majoritari), de manera que es generalitza la problemàtica del cas particular de Tito al grup de què aquest forma part (R)., tot i que, de fet, sembla que l’autora l’extrapoli al 20% de la població mundial, cosa que dota el text d’una gran força argumentativa.

2 Fet: la gran indiferència envers els pobres empitjora la seva situació
3 Contraargument (opinió del grups R i C): el liberalisme econòmic i la globalització són defensables perquè són formes de progrés.
4 Argument en contra del contraargument: hi ha altres fórmules que sí que permeten de debò el progrés de tota la humanitat. El liberalisme, en canvi, té conseqüències greus, com és ara: a) genera “guerra, esclavitud i fam” [lín. 48], i es reforça la idea que s’ha dit abans: “no tenen on caure morts, bombardejats...” [lín. 28-29]; b) dóna als poderosos uns beneficis tan gran que permetrien (o impedeixen) solucionar els problemes econòmics dels països pobres.
b. 2a part (3r paràgraf):
Es reprèn l’anècdota de Tito, les actituds del qual es generalitzen a tot el grup R. De fet, es reforça i s’amplia lleugerament el que ja s’havia anat dient. Només hi ha una idea clarament nova: que els mitjans de comunicació fan el joc al grup R.
1) Fet: l’exhibició i malversació de riquesa no és exclusiva de Tito: també passa en “milers d’altres propietaris de bancs i d’empreses multinacionals”, és a dir, es dóna en tot el grup R.
2) Argument: tal exhibició i malversació és immoral: el que fa R és empobrir més i és el Tercer i el Quart Món, és a dir, empobrir P.
3) Fet: la gent de C, que inclou els mitjans de comunicació, admira l’actitud malversadora de R.

3. CLOENDA (4t i últim paràgraf)
El quart paràgraf és conclusiu perquè: a) l’autora canvia de persona: “sabem” [lín. 81], contra “entenc” [lín. 74]; b) Regàs canvia el to de l’article i passa de ser un to crític i indignat a mostrar una actitud d’esperança, vital i necessària si realment vol convèncer el lector que el canvi social és possible; i c) el fet que reculli la intenció principal de l’article: empènyer a l’acció favorable a la causa dels pobres.

Una anàlisi més profunda podria ser:
1) Fet: malgrat el negre panorama, hi ha gent que treballa “per un món millor”.
2) Conclusió parcial: hi ha “molta gent” [lín. 88] que treballa per un món millor i, gràcies a ella, podem tenir esperança en el canvi cap a un món més just.
No es tracta d’una conclusió general perquè l’autora continua avançant informació. Ara bé, l’autora creu a bastament demostrat que l’actitud de R és immoral i la posició de P és insostenible; per això, el que busca és desencadenar un canvi en el nostre comportament, engrescar-nos a lluitar contra la desigualtat creixen.
Per això no considerem que és una conclusió general (que hauria de reforçar la tesi del text, sinó que aquest últim paràgraf el considerem com una cloenda. Per la qual cosa, hauríem de fer referència a les figures retòriques que hi apareixen: a) anàfores (“no hi ha...”, “hi ha (molta) gent (anònima)...”; “únic déu”, “únic objectiu”; b) metàfores (“déu”); c) la disposició in crescendo del paràgraf: primer sembla que hi hagi poques persones que lluiten i que, per això, “de vegades perdem l’esperança”; “però” després resulta que són molts els lluitadors (per bé que no ho sembli perquè són anònims –just el contrari que el protagonista de l’article, Tito).

Espero que aquesta anàlisi us serveixi properament en les vostres tasques formatives.
Està extreta gairebé íntegrament de:
Llengua i literatura. Altaveu 2. Llibre del professorat. 2n Batxillerat. Editorial TEIDE