LA CRÒNICA de "El Periódico de Catalunya"

FEBRE ALTA AMB BIEBER
L'espectacle va incloure un homenatge a Michael Jackson amb 'Wanna be startin' something'
El cantant va entusiasmar els seus fans amb un xou dinàmic però poc innovador al Sant Jordi

Dijous, 7 de abril del 2011 JORDI BIANCIOTTO BARCELONA

Justin Bieber pot ser un ídol 2.0, però la seva proposta musical, la seva noció d'espectacle i les reaccions que desperta en els seus fans segueixen sent genuïnament 1.0. Passions desbocades a la manera antiga, ahir a la nit al Palau Sant Jordi. Udols que donaven senyal a l'escala Richter, cares amb cors pintats i milers de promeses d'amor etern. Un repertori de pop bubblegum manejable, amb una mica de gimnàstica r&b i algunes balades. I un ídol sobrevingut, a mig fer, amb una falta de cocció que és, segurament, el ganxo més irresistible per a les seves admiradores.

Sí, en femení: des dels llunyans xous de Backstreet Boys no es veia un quòrum de gènere tan rotund. Nenes de totes les mides i un bon nombre de mares (els pares es van decantar pel Barça). Un públic que, com un sol home, perdó, una sola fan, va elevar a les altures la tornada de Love me, la primera cançó (prestada, per cert, de Lovefool, de The Cardigans).

XOU AMB COR
Bieber és, amb 17 anys, naturalment nouvingut en els muntatges pop, i el desplegament escènic va ser discret. No hi havia ni passarel·la, sempre tan útil perquè l'ídol passegi estrenyent mans de fans mentre canta «sempre us estimaré». Però aquesta funció va correspondre a una petita estructura metàl·lica amb forma de cor amb què Bieber, proveït d'una guitarra acústica, va sobrevolar la pista del Sant Jordi cantant Never let you go.

D'acord, demanar-li a la criatura una demostració de carisma seria excessiu. ¿Com cantaven i es movien, als 17 anys, les actuals estrelles consagrades del pop? Bieber ha vist molts vídeos de Michael Jackson (eren seves totes les cançons que van sonar abans de l'actuació com a música ambiental) i els ingredients del xou; ballarins, escenes dinàmiques, tracte amb el públic, van remetre a Madonna, Backstreet Boys, Britney Spears...

Va plantejar poques aportacions pròpies, però va ser àgil i va tenir pocs moments morts, que ja és molt. El centre era Bieber, i va primar el factor emotiu sobre el muntatge. Hi va haver ovacionats muntatges de vídeos casolans de l'estrella, i cançons com One less lonely girl, Somebody to love i Never say never es van succeir com tràilers de comèdies musicals lleugeres, sense avorrir ni embafar.

A la dialèctica justiniana li anirien bé algunes classes de reforç: no va sortir dels universals «veig noies boniques per aquí» i «sou les millors fans del món» (frase que, juren alguns, també va dir a Madrid, síl·laba per síl·laba). Però, en fi, l'espumós i, gairebé sempre, efímer món de l'ídol teeenager és així.

Després d'una balada èpica, That should be me, Bieber va homenatjar Michael Jackson amb Wanna be startin' something (i passos de ball moonwalk), que va fondre amb un fragment de Walk this way, d'Aerosmith. D'aquí, a les últimes salves de la nit, Down to earth i Baby. Aquesta la va cantar amb una samarreta del Barça posada en què al dorsal es llegia «Justin». Piqué acabava de marcar el tercer. Final triomfal.

Fotogaleria d'aquesta informació a

http://epreader.elperiodico.cat